Primera etapa. De 1910 a 1935
Màrius Torres i Pereña
nasqué a Lleida el 30 d'agost de 1910, a les vuit del vespre, a la casa número
36 del carrer Major .
Fou el primogènit d'Humbert
Torres i Barberà i de Maria
Pereña i Reixac. El seu pare, el doctor Humbert Torres
, fou metge i ocupà diversos càrrecs
polítics: va ser alcalde de Lleida per elecció popular, vicepresident
del Parlament de Catalunya i diputat a Madrid per ERC. A més a més,
Humbert Torres fou l’introductor de la metapsíquica a Catalunya.
Las seva mare, Maria Pereña, va estudiar magisteri i música,
tot i que mai va exercir aquestes carreres.
Els avis paterns foren Marià
Torres i Castellà i Àngela Barberà i Huguet. Marià
Torres també exercí de metge. Àngela Barberà,
al seu torn, tingué tres fills, un dels quals morí d’infant
i els altres dos foren l’Humbert, pare del poeta, i la Xita
, que tingué cura d’ell i dels seus germans quan se’ls
va morir la mare. Els avis materns del poeta foren Manuel Pereña
i Puente i Maria Reixach i Bergós. Manuel Pereña fou advocat
i catedràtic de literatura a Lleida. Maria Reixach tingué
deu fills, dels quals la quarta filla, Maria, fou la mare del poeta.
Pel setembre de 1915, Màrius Torres començà a estudiar al Liceu Escolar de Lleida i més tard cursà els estudis de batxillerat a l’institut general y técnico de Lleida , actualment Institut d’Estudis Secundaris Màrius Torres. Després, el setembre de 1926, seguint la tradició familiar, es matriculà a la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. L'any 1933, del 26 de febrer al 22 de març, durant el viatge de fi de carrera, va tenir l'oportunitat de visitar entre altres ciutats Gènova, París, Roma o Florència, ciutat aquesta darrera per la qual tingué preferència. Entre els estudiants de medicina, Màrius féu dos bons amics: Santiago Montserrat i Jaume Elias. Quan cursava segon de medicina, exactament el 10 de maç de 1928, morí la seva mare, Maria Pereña. Pel juny de 1933, finalitzà els estudis de medicina. Tot i passar l’estiu a Lleida, al setembre retornà a Barcelona per seguir un curset i posteriorment es traslladà a Madrid on es doctorà. Després d’això, retornà a Lleida on exercí d’especialista en malalties internes no quirúrgiques.
Per la primavera de 1935, Màrius va agafar una infecció gripal que s’allargà durant diverses setmanes, a causa de la qual va haver de prendre’s unes vacances a la vall d’Espot, al Pallars Sobirà. Amb tot, el 18 de desembre d’aquell mateix any es manifestà la malaltia que el duria a la mort. Cap a finals d'any, doncs, el 22 de desembre, va haver d'ingressar al sanatori antituberculós de Puig d’Olena, situat d’alt d’un turó al terme de Sant Quirze de Safaja, entre Sant Feliu de Codines i Centelles, al Vallès Oriental.
Durant aquest període, Màrius va escriure prop d’un centenar de poemes, tres obres de narrativa curta i una farsa teatral. Així mateix, va traduir sis poemes del francès al català. Aquests tres contes es titulen Llàstima que no hagués anat així, La segona amor i Història d’un gentleman. L’obra teatral titulada Una fantasma com n’hi ha poques. Farsa en tres actes, fou presentada pels seus cosins al premi literari Ignasi Iglésias del 1935, en el qual hi obtingué un vot. Els poemes que va traduir del francès al català foren dos de la Comtessa de Noailles, dos d’Alfred de Musset, un de Ronsard i un altre de Paul Valéry.
Segona etapa. De 1936 a 1938
Al sanatori, Màrius coneix Josep Saló, estudiant de medicina i després metge intern del sanatori, amb qui comparteix una íntima amistat. També coneix Carme Oliver, germana d’una pacient del sanatori, que hi residia per refer-se d’una malaltia del fetge. Però, sobretot, destaca la coneixença de Mercè Figueras, malalta gironina, que esdevingué la gran i íntima amistat del poeta, amb la qual compartí una relació epistolar que encetà Màrius el 1936. Així mateix, al sanatori coneix l'escriptor Joan Sales, que no s’estava al sanatori. Amb ell es va cartejar del 1936 al 1941, i entre ambdós es va crear una amistat basada, sobretot, en aspectes literaris i intel·lectuals. A més a més, també va conèixer Maria Planas, propietària i gerent del sanatori, i Esperança Figueras, que juntament amb Mercè Figueras, germana d’Esperança, esdevingueren les que el poeta anomenà les tres amigues.
Des del sanatori, i durant el segon trimestre de 1936, Màrius col·laborà al periòdic de Joventut Republicana de Lleida, L’Ideal, amb articles sobre temes polítics. Signà les seves col·laboracions amb el pseudònim Gregori Sastre.
Al setembre de 1937 es presenta al premi Joaquim Folguera, que convocava la Generalitat de Catalunya, amb un recull de 58 poemes que intitula Invencions, el qual no obtingué cap vot. El 8 d’octubre de 1938, fidel a les seves ganes de conèixer Carles Riba, li envià la primera carta. Dos mesos més tard, escrigué per segon cop a Carles Riba i la relació epistolar s’interrompé. Es reprèn, però, pel maig de 1942 des de Montpeller.
El 9 de setembre de 1936, va emprendre la redacció d'un diari adreçat al seu germà, amb la intenció d'anotar les impressions i sentiments que tenia i tindria mentre durés la guerra civil espanyola. Més endavant, va iniciar un altre diari i va abandonar la redacció del primer. En aquest segon diari, hi va anotar ressenyes i comentaris diversos de caire artístic, musical i literari.
Durant aquest període, Màrius va escriure dos narracions i prop d’un centenar de poemes. Aquestes dos narracions són Romança sense paraules i El cor i les roses. També va continuar traduint poemes del francès al català, un de Joachim du Bellay, un d’André Chénier i un de Paul Valéry, i va iniciar la traducció de poemes anglesos amb un sonet de Milton.
Tercera etapa. De 1939 a 1942
L’any 1939 se li aplicà la Ley de Responsabilidades Políticas pels seus articles de L’Ideal d’entre juliol i desembre de 1936, i se li obrí un expedient que es resolgué el 1941 amb una condemna a una multa de 200 pessetes .
D’altra banda, el 1940 va agreujar-se la malaltia que patia, per la qual cosa va romandre al llit en repòs absolut.
A primers de juliol de 1942, es traslladà al Mas Blanc, a quatre quilòmetres del sanatori, on va romandre-hi quatre mesos. Allí va rebre la visita de la seva germana, a qui no havia vist feia gairebé quatre anys. Al Mas Blanc es realitzaren cada vespre activitats musicals i recitals poètics, i fou allí on musicà alguns poemes de trobadors provençals, Jaufré Raudel i Pere Cardinal, i una poesia de Verlaine.
El 29 de desembre de 1942, a les dos del migdia, mor Màrius Torres envoltat de les amistats del sanatori. Va ser enterrar l’endemà al cementiri de Sant Quirze de Safaja.
Durant aquest període, Màrius va escriure nou contes breus, encabits sota el títol Jardinet persa a la manera de Saadi, i cinquanta-cinc poemes. Continuà traduint poetes anglesos: Robert Burns, Thomas Moore, William Wordsworth, Percy Byshe Shelley i John Keats. El juliol de 1939 també tradueix poemes de Teixeira de Pascoaes.
Pòstumament, el seu amic Joan
Sales, aleshores exiliat a Mèxic, va editar conjuntament amb el
grup de "Quaderns de l'Exili" el volum Poesies
(1947) a Coyoacan. En aquesta primera edició hi recollia noranta-sis
poemes. El 1950 apareix la primera edició de Poesies
a Catalunya, editat per ‘Llibres de l’Óssa Menor’, a cura de Joan
Sales, amb un ‘Prefaci’ de Carles Cardó i uns fragments d’un text
de l’historiador Antoni Rovira i Virgili.